A la recerca dels colors - Presentació

La Violeta estava un xic trista. La seva ciutat s'havia tornat un pel estranya. Bé, la seva i totes les del país, a gairebé tot el món. Al principi ningú no hi va parar prou atenció. Van ser només uns detalls sense importància. Petiteses.

El cas es que la ciutat va començar a perdre una mica de color. Ara un banc, ara un tobogan, ara uns arbres del parc... A poc a poc, el mobiliari urbà va anar perdent els seus tons originals i va anar adoptant una espècie de gris pedra que ho feia semblar tot ben igual. Al principi va semblar algun efecte temporal del l'atmosfera, però la cosa es va tornar preocupant quan les persones van començar a tornar-se també grises.

La Violeta començà per la cara. Tenia dos colorets pigats que es van convertir poc a poc en dues taques brutes. Els seus cabells castanys i la seva pell morena es van anar acostant poc a poc al color de la pedra. Els seus ulls rasgats, com sa mare nascuda a la Xina, havien anat perdent la seva lluentor. A la seva colla també es van començar a patir símptomes: en Mauro va perdre la seva pell fosca i brillant, Celeste els seus ulls blaus vius i en Flavi el seu cabell com el blat.

La gent, la ciutat, les plantes i el cel anaren perdent el color. Fins i tot els sentiments i les emocions s'engrisien. Al principi la gent es va espantar. Després hi va haver enrabiades, desconcert, indignació, frustració... i, poc a poc, a mida que el gris s'estenia i s'establia com a nova normalitat, tot semblava més igual, més avorrit, més rutinari i més ensopit.

Era tot això que la feia entristir, a la Violeta. Ja no li venia tant de gust ajuntar-se amb el seu grup a fer música els dissabtes per la tarda. Les passejades li feien mandra. La tele era soroll. Estudiar es feia pesat...

La Violeta, però, també estava molt intrigada. No entenia què havia passat amb els colors. A on havien marxat? Per què no tornaven? Per què tot semblava perdre sentit sense ells?

Fa dies que hi pensava i estava determinada a fer-hi alguna cosa. Així que, decidida com és la Violeta, va convèncer a la seva colla, la seva àvia Esmeralda, el seu pare -que es diu Oriol-, i la Rubí, la cosina d'en Flavi, sobre la necessitat de fer-hi alguna cosa. En parlaren durant dies fins que la seva intuïció els va portar a pensar que la resposta podia estar a les muntanyes. I cap allà partiren, poc a poc, deixant enrere la seva ciutat.

Si vols conèixer tots els personatges, clica en aquest enllaç.